MuOM i la profunditat del so

Article publicat a la Revista Sonograma el 29 de juny de 2021, per David Sitges Sardà. link

Tradicionalment s’atribueixen al so quatre propietats: l’alçada (greu/agut), la intensitat (fort/fluix), la duració (curt/llarg) i el timbre (allò que ens permet discernir si el so que sentim prové d’un piano, una bateria, una veu…). Són propietats objectives i mesurables. En aquest article parlarem d’una cinquena propietat de la que a poc a poc hem anat prenent consciència gràcies a la nostra trajectòria de més de deu anys amb el grup vocal de cant d’armònics MuOM. Una propietat que si bé com veurem no és del tot objectiva, no per això és menys real. Es tracta de la profunditat del so, que definirem com aquell aspecte del so que només es posa de manifest quan les variacions en les altres quatre propietats són mínimes, i que només es revela quan l’escolta és atenta i curiosa. Una propietat que com veurem és la pedra angular de l’art del cant d’harmònics.

El nombre de bits d’informació per segon que el cervell dels habitants dels països “desenvolupats” rep de mitjana avui en dia és molt més elevat del que rebia fa 20 anys. En paral·lel a aquesta progressió geomètrica de la contaminació informativa (especialment de la visual) han proliferat també els programes de televisió en els quals el talent artístic dels concursants s’avalua, en les primeres fases, en base a una actuació que dura poc més d’un minut. Per tant, el concursant només té una opció: intentar per tots els mitjans captar l’atenció de l’espectador.

A les antípodes d’aquest plantejament és on trobem la música de MuOM, un dels pocs grups de cant d’harmònics del món. MuOM sol començar els concerts entonant un sol acord i mantenint-lo invariable durant dos o tres minuts. No hi ha res més on agafar-se, cap melodia, cap ritme, cap conat de captar l’atenció. Hi ha només el so, simple i despullat, esperant a ser contemplat. Hi ha només 7 veus que, en el seu intent de ser invariables, revelen la seva vulnerabilitat i imperfecció: petites oscil·lacions en l’altura i la intensitat.

Si parem bé l’orella però, escoltarem que en aquest acord estàtic hi ha més del que semblava a primera vsita. Si parem atenció, escoltarem com aflora tot una altre pla sonor que es superposa al de la veu entonada, el pla dels harmònics. I és que mitjançant la tècnica del cant difònic els cantants de MuOM filtren el so a voluntat, explicitant i fent presents certs harmònics, aquestes freqüències que formen part de la nota fonamental i la proporció de les quals és el que defineix el timbre d’un instrument. (Per a saber més pots llegir el nostre article: “Què és el cant d’harmònics?“) Són els harmònics de les veus perfectament encaixades, junt amb les altres petites oscil.lacions, els que doten al so de la seva profunditat, els que fan que un acord sigui viu, vibrant i canviant, independentment de la seva duració. Una nota, un acord sostingut dos o tres minuts provoca que la ment, tard o d’hora, es digui a sí mateixa: “això és sempre igual”. Però si hom, enlloc d’escoltar la ment, escolta el so, s’adonarà que aquesta estava equivocada, i descobrirà un món de matisos que la ment quasi aniquila en un judici prematur.

Com va dir Giacinto Scelsi, un dels precursors de la música espectral: “reiterant una nota durant molt de temps, es fa tan gran, tan gran que fins i tot s’escolta una harmonia creixent dins d’ella…. Quan entres en un so, el so t’envolta i et converteixes en part del so. Gradualment, et consumeix i no necessites un altre so…. Tots els sons possibles estan continguts en ell.”

El so que emeten les nostres veus no és mai igual. És profund, té una dimensió vertical en la que hom pot penetrar amb la seva atenció i descobrir tot un món de matisos que escapen a l’escolta superficial. De la mateixa manera que un bon vi conté tot un univers de sabors, el cant d’harmònics ens revela que una sola nota conté una riquesa pràcticament infinita… sempre i quan renunciem al consum ràpid. I, quan hom assisteix a un concert de MuOM, no té més remei!

Quan escoltem veritablement entrem en el moment present. Aquest és un dels poders de la música, i com deia Abraham Maslow, un dels pares de la psicologia humanista, la presència és una de les pedres angulars de la salut. Com tantes tradicions espirituals i esotèriques apunten, el moment present és la porta d’entrada a l’eternitat. Així, en un món cada cop més veloç, on els éssers humans vivim absorts en les pantalles i en el frenesí, MuOM proposa una aturada en sec. I és precisament això, potser, més que les veus, les llums, l’estètica i el ritual del concert, el que veritablement impacta els assistents als nostres concerts: el fet d’haver entrat en contacte, per uns moments i sense ni tan sols proposar-s’ho, amb l’eternitat.